Ortopèdia interceptiva

Es realitza un cop finalitzada l'etapa de l'ortopèdia prequirúrgica i de les cirurgies. Observem alguns problemes en els pacients amb fissura, com ara una reducció del creixement del maxil·lar als tres plans de l'espai. Això passa a causa de la fissura (en tenir una sutura, l'os creix menys) també pels procediments quirúrgics (tensió en els teixits tous) i per la funció muscular alterada. 

A les fissures unilaterals ens trobem amb un arc no alineat, sense aquesta forma rodona que voldríem. El fet que els segments no creixin als tres plans de l'espai ens genera mossegades creuades. També observem maloclusions de classe III, en què les dents de dalt estan per dins de les de baix.

A les fissures bilaterals tenim l'os del paladar dividit en tres parts i ens col·lapsen els dos segments dels costats cap al mig. Tenim problemes amb l'alineació de l'arc, perdent l'arc rodó i trobem mossegades creuades bilaterals. En aquests pacients la premaxil·la pot estar cap enfora i de vegades també cap avall. Solem trobar maloclusions de classe II (les dents de dalt per fora de les de baix), encara que també poden presentar mossegades creuades (classe III).

Alguns problemes de l'ortopèdia interceptiva poden ser la mala posició dentària, que pot generar problemes en el llenguatge i la parla, alteració desviada de la musculatura i complicació de la higiene dental (increment del risc de càries).

Els objectius en aquesta fase són:

• Alinear l'arc
• Eliminar les mossegades creuades (tant anteriors com posteriors)
• Crear l'espai òptim que permeti l'erupció espontània dels incisius 
• Millorar la respiració nasal 
• Millorar la correcta posició lingual (millorant també la funció de la parla)
• Eliminar hàbits que ens poden alterar el creixement normal

Treballem amb diferents tipus d'aparells. Uns que portaran sempre els pacients amb fissura són els expansors perquè l'os creixi. N'hi ha de tipus fix i de posar i treure. Es fan servir llargs períodes de temps perquè els teixits estan comprimits i això dificulta que es pugui assolir aquest creixement.

Alineació dels incisius maxil·lars, prèvia a l'empelt alveolar

En aquesta etapa volem redreçar i desrotar incisius, corregir mossegades creuades i crear una estètica òptima respecte a la línia mitja facial. A més de l'expansió, es poden col·locar brackets a la part anterior de les dents del davant per alinear i crear espai per col·locar l'empelt alveolar.

Empelt alveolar

Es col·loca os a la zona de la fissura perquè la dent definitiva, que està per erupcionar en aquest lloc (dent lateral o caní), tingui on fer-ho. L'edat de l'empelt depèn d'on és la fissura i de com vagi el desenvolupament de la dentició del pacient.

• Es fa l'empelt entre els 6 i els 11 anys
• S'eliminen les fissures romanents
• Permet l'erupció dels canins laterals
• Permet un millor tancament amb ortodòncia a la zona on tinguem absència d'incisius
• Estabilitza els segments maxil·lars separats
• Ofereix suport ossi a la base alar del nas
• Li dona continuïtat a la geniva.
  

Ortodòncia convencional en dentició permanent

Es tracta de l'ortodòncia definitiva, que mourà les dents a la posició en què quedaran. Busquem establir una oclusió o mossegada correcta, aconseguir una estètica facial i millorar la parla (hi ha canvis als punts articulatoris en moure les dents). 

Els pacients amb fissura poden presentar absència de dents a la zona de la fissura. En aquest moment cal decidir si es pot tancar l'espai movent les pròpies dents o si cal col·locar una pròtesi.

És important l'ús de retenidors per mantenir les dents en la posició que les deixem. Seran necessaris tota la vida.

En general, es fan servir brackets convencionals de metall. Hi ha controvèrsia sobre l'ús d'ortodòncia invisible en pacients amb fissura, encara no hi ha articles científics sobre això. Algunes experiències semblen assenyalar que és molt més difícil moure les dents amb aquest tipus d'ortodòncia, en pacients amb fissura.

Cirurgia ortognàtica

És el darrer pas per finalitzar l'ortodòncia. Busca col·locar els ossos maxil·lars i mandibulars a la posició correcta de relació. Es pot necessitar operar l'os de dalt i/o el de baix. Hi ha també la distracció osteogènica quan la distància entre l'os de dalt i el de baix és molt important. 

Retenció 

És present en tots els pacients que porten ortodòncia, però encara és més present en els pacients amb fissura. En totes les etapes de tractament valorarem si cal per mantenir al seu lloc els canvis aconseguits.

Els problemes en la retenció dependran de les condicions anatòmiques i fisiològiques, de la contracció del teixit cicatricial,  de la pèrdua de suport ossi que tinguem,  de la posició anòmala de la llengua i de l'absència de dents.

Per a la selecció de la retenció tindrem en compte:

• L'amplada del defecte original
• Els detalls de la primera i segona cirurgia
• La tècnica quirúrgica i la perícia del cirurgià que va operar
• Les relacions dentals abans de l'ortodòncia
• El grau d'expansió ortodòntica realitzada
• L'edat del pacient

En funció d'aquestes variables, triarem una retenció removible o una retenció fixa.

La retenció removible té una bona adaptabilitat perquè és de posar i treure, es pot realinear o ajustar, és fàcil de col·locar i ajustar i podem tenir un control del fantoma (si falta una dent, en puc posar una a l'aparell perquè estèticament es corregeixi aquest defecte mentre porta l'aparell posat).

La retenció fixa és més desitjable pels doctors perquè té més estabilitat, es col·loca per temps indefinit, és més estètic i funcional, però comporta un alt risc a càries.